Els pares podran escolaritzar els fills en català a les escoles de
primer grau de l’Alguer, és a dir, fins a tretze anys. A més, els
algueresos també podran dirigir–se en català a les administracions i hi
haurà un terç de la programació del servei públic de ràdio i televisió
en les llengües pròpies de l’illa: català, sard, sassarès, gal·lurès
(cors) i tabarquí (lígur). El català de l’Alguer, per tant, guanya
protecció legal gràcies a la nova llei de disciplina de la política
lingüística, aprovada fa dues setmanes al Consell Regional de Sardenya
per a regular les llengües. Irene Coghene ha estat sempre al peu del
canó: és coordinadora territorial de la Plataforma per la Llengua i
presidenta de la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del
català de l’Alguer. El seu afany ha estat important en la gestació de la
llei que vol garantir el futur del català.
—Sardenya és l’illa de les cinc llengües i entre aquestes hi ha el català de l’Alguer. Quina és la seva situació a la ciutat?
—L’alguerès és una llengua viva, encara més considerant que no hi havia possibilitats per a escolaritzar-se en català i que les opcions per a estudiar–lo no són obligatòries. És present al carrer i encara més a la família. Si vols, pots viure força parlant en català a l’Alguer. Tot i això, la gent gran el parla demés en comparació als joves.
—Segons l’enquesta ‘Els usos lingüístics de l’Alguer’ de la Generalitat de Catalunya del 2015, vora un 20% dels enquestats parla en català amb els avis, però poc més d’un 5% amb els fills.
—És cert que hi ha una substitució lingüística per l’italià. Hi ha tanta gent que viu únicament en italià, sense saber l’alguerès. Els anys seixanta no es parlava encara de substitució, ja podives parlar sol italià però, de vera substitució, se’n parla a final dels setanta i a començament dels vuitanta. Aqueixa tendència pot canviar amb mesures com la d’incloure l’alguerès al currículum escolar.
—La mateixa enquesta afegeix que només un 3% sap escriure en català, en contra del 30% que el sap parlar.
—Sí, és un dels problemes actuals. Encara que sigui una llengua emprada oralment, els qui l’entenen i la parlen, no la saben escriure, amb excepció de poques persones.
—La nova llei, que permet que l’escolarització en català sigui possible, és una bona opció per a canviar-ho.
—Sí, és així. Els pares pogueran triar que els propis minyons estudiguin en català a l’hora de la inscripció, fins a tretze anys, no solament la matèria de català, sinó com a llengua vehicular en assignatures generals, com per exemple, història. Ara tenim de veure com s’aplicarà, perquè no tots els mestres i professors són preparats.
—Per tant, l’escolarització en català no serà possible, encara, aquest curs vinent?
—No, caldrà temps per a fer efectiva la llei, perquè els professors se puguin formar. Si no, una idea sigueriva de fer venir professors de fora formats en català, amb calqui acord entre institucions o bé fer també un intercanvi amb els docents dels altres territoris de llengua catalana. L’objectiu arribarà calqui any, però de segur que arribarà.
—Quines eren les possibilitats fins ara per als qui volien estudiar en català?
—La llei estatal 842, de 15 de desembre de 1999, teniva indicacions similars a la regional actual, però mai se són aplicades. L’alguerès a les escoles és entrat els anys noranta, mitjançant projectes a cura d’associacions i de docents amb sensibilitat que han promovit l’alguerès perquè hi creieven. No era obligatori i no feva part del currículum, per tant no era una possibilitat en totes les classes.
—Hi ha interès per a aprendre’l?
—Digueriva de sí, ningú veu mal aprendre l’alguerès. Hi ha un sentiment positiu per la llengua. No és com en altres zones catalanoparlants, on la llengua està polititzada. Aquí no hi ha ningú que sigui contrari a la llengua, mai. Manca tendre una formació. Ara l’administració municipal, la consulta cívica i les associacions tenen d’informar els pares que hi ha aqueixa possibilitat i sensibilitzar–los perquè entenguin que aprendre català és un enriquiment i un coneixement més, que pot ésser útil per al futur.
—La nova llei també inclou que el català haurà de ser present en un terç de la programació que sorgeixi del conveni entre l’administració sarda i el servei públic de radiotelevisió, juntament amb el sard i les altres llengües de l’illa.
—És força important també. No tenim cap mitjà audiovisual en català, hi ha el diari en línia Alguer.cat i un telenotícies a internet, Alghero Channel. La cosa bona sigueriva de poder veure les comunicacions dels Països Catalans i també tendre la nostra. Al primer esbós de la llei se parlava de llengua sarda. Gràcies a les diverses esmenes que havem pogut presentar a través del conseller regional Raimondo Cacciotto, que ha treballat amb l’altre conseller alguerès Marco Tedde, havem aconseguit que tot allò reconeixut pel sard, ho fossi també per al català. Amb l’aplicació de la llei podem demanar subvencions per als audiovisuals i segurament creixeran en alguerès.
—Un altre dels punts destacats és que farà possible de comunicar–se en català a les administracions.
—Ja existi un ofici lingüístic regional i és estat confirmat que continuarà a existir, endemés d’aquells als territoris. Els oficis lingüístics, entre les tantes coses, s’encarregaran de la formació dels dependents públics tant en català com en sard perquè la gent s’hi pugui adreçar amb totes dues llengües. A escala territorial l’Alguer també té un ofici i, d’ara endavant, en aqueix i al de la regió, els treballadors tengueran de tenir el nivell C1, però primer no era previst.
—Quina és la situació de les altres llengües de Sardenya?
—El sard i el català són llengües històriques i reconeixudes també de l’estat italià. El sard té la mateixa situació del català, és una llengua força viva però li manca una escolarització orgànica. També hi ha més llengües, que són el sassarès, el gal·lurès [cors] i el tabarquí [lígur] que tenen una tutela inferior. Clarament en un futur tengueran problemes si no se tutelen més. La gent encara les parla i bastant, el problema venguerà d’aquí a vint anys, perquè la transmissió oral se va perdent i les noves generacions no tenen accés a materials ni a formació en l’idioma del mateix territori. Segurament el sard i el català tengueran una vida millor gràcies a la nova llei, que ha estat possible per l’afany de l’equip tècnic de la Plataforma per la Llengua.
—Què passarà d’aquí a vint anys, doncs, amb el català?
—Si tot allò que havem vist amb la nova llei s’aplica, la gent s’hi aniguerà acostumant. Fent un bon treball de difusió i de publicitat de les possibilitats d’aplicar-la, jo tenc una visió positiva.
—Quin reconeixement fa l’estat italià de les llengües que es parlen a Sardenya?
—L’única llengua oficial, malauradament, és l’italià, però les lleis de protecció de les minories lingüístiques, com l’estatal i la darrera regional, són passos envant per a la normalització.
—Sou presidenta de la Comissió Lingüística, quin n’és el rol a l’Alguer?
—És un òrgan de consulta d’un mes de vida per a l’administració municipal relativa a les polítiques lingüístiques del català de l’Alguer. En aqueix moment sem onze associacions. Nosaltres comencem a treballar per arribar a una vera normalització, a dins de l’administració pública, a l’escola, en tota la societat i en ciutat. També a qui arriba de fora, té d’ésser clar que és arribat a una ciutat catalanoparlant, on la llengua té d’ésser parlada i ben visible.
Font
—Sardenya és l’illa de les cinc llengües i entre aquestes hi ha el català de l’Alguer. Quina és la seva situació a la ciutat?
—L’alguerès és una llengua viva, encara més considerant que no hi havia possibilitats per a escolaritzar-se en català i que les opcions per a estudiar–lo no són obligatòries. És present al carrer i encara més a la família. Si vols, pots viure força parlant en català a l’Alguer. Tot i això, la gent gran el parla demés en comparació als joves.
—Segons l’enquesta ‘Els usos lingüístics de l’Alguer’ de la Generalitat de Catalunya del 2015, vora un 20% dels enquestats parla en català amb els avis, però poc més d’un 5% amb els fills.
—És cert que hi ha una substitució lingüística per l’italià. Hi ha tanta gent que viu únicament en italià, sense saber l’alguerès. Els anys seixanta no es parlava encara de substitució, ja podives parlar sol italià però, de vera substitució, se’n parla a final dels setanta i a començament dels vuitanta. Aqueixa tendència pot canviar amb mesures com la d’incloure l’alguerès al currículum escolar.
—La mateixa enquesta afegeix que només un 3% sap escriure en català, en contra del 30% que el sap parlar.
—Sí, és un dels problemes actuals. Encara que sigui una llengua emprada oralment, els qui l’entenen i la parlen, no la saben escriure, amb excepció de poques persones.
—La nova llei, que permet que l’escolarització en català sigui possible, és una bona opció per a canviar-ho.
—Sí, és així. Els pares pogueran triar que els propis minyons estudiguin en català a l’hora de la inscripció, fins a tretze anys, no solament la matèria de català, sinó com a llengua vehicular en assignatures generals, com per exemple, història. Ara tenim de veure com s’aplicarà, perquè no tots els mestres i professors són preparats.
—Per tant, l’escolarització en català no serà possible, encara, aquest curs vinent?
—No, caldrà temps per a fer efectiva la llei, perquè els professors se puguin formar. Si no, una idea sigueriva de fer venir professors de fora formats en català, amb calqui acord entre institucions o bé fer també un intercanvi amb els docents dels altres territoris de llengua catalana. L’objectiu arribarà calqui any, però de segur que arribarà.
—Quines eren les possibilitats fins ara per als qui volien estudiar en català?
—La llei estatal 842, de 15 de desembre de 1999, teniva indicacions similars a la regional actual, però mai se són aplicades. L’alguerès a les escoles és entrat els anys noranta, mitjançant projectes a cura d’associacions i de docents amb sensibilitat que han promovit l’alguerès perquè hi creieven. No era obligatori i no feva part del currículum, per tant no era una possibilitat en totes les classes.
—Hi ha interès per a aprendre’l?
—Digueriva de sí, ningú veu mal aprendre l’alguerès. Hi ha un sentiment positiu per la llengua. No és com en altres zones catalanoparlants, on la llengua està polititzada. Aquí no hi ha ningú que sigui contrari a la llengua, mai. Manca tendre una formació. Ara l’administració municipal, la consulta cívica i les associacions tenen d’informar els pares que hi ha aqueixa possibilitat i sensibilitzar–los perquè entenguin que aprendre català és un enriquiment i un coneixement més, que pot ésser útil per al futur.
—La nova llei també inclou que el català haurà de ser present en un terç de la programació que sorgeixi del conveni entre l’administració sarda i el servei públic de radiotelevisió, juntament amb el sard i les altres llengües de l’illa.
—És força important també. No tenim cap mitjà audiovisual en català, hi ha el diari en línia Alguer.cat i un telenotícies a internet, Alghero Channel. La cosa bona sigueriva de poder veure les comunicacions dels Països Catalans i també tendre la nostra. Al primer esbós de la llei se parlava de llengua sarda. Gràcies a les diverses esmenes que havem pogut presentar a través del conseller regional Raimondo Cacciotto, que ha treballat amb l’altre conseller alguerès Marco Tedde, havem aconseguit que tot allò reconeixut pel sard, ho fossi també per al català. Amb l’aplicació de la llei podem demanar subvencions per als audiovisuals i segurament creixeran en alguerès.
—Un altre dels punts destacats és que farà possible de comunicar–se en català a les administracions.
—Ja existi un ofici lingüístic regional i és estat confirmat que continuarà a existir, endemés d’aquells als territoris. Els oficis lingüístics, entre les tantes coses, s’encarregaran de la formació dels dependents públics tant en català com en sard perquè la gent s’hi pugui adreçar amb totes dues llengües. A escala territorial l’Alguer també té un ofici i, d’ara endavant, en aqueix i al de la regió, els treballadors tengueran de tenir el nivell C1, però primer no era previst.
—Quina és la situació de les altres llengües de Sardenya?
—El sard i el català són llengües històriques i reconeixudes també de l’estat italià. El sard té la mateixa situació del català, és una llengua força viva però li manca una escolarització orgànica. També hi ha més llengües, que són el sassarès, el gal·lurès [cors] i el tabarquí [lígur] que tenen una tutela inferior. Clarament en un futur tengueran problemes si no se tutelen més. La gent encara les parla i bastant, el problema venguerà d’aquí a vint anys, perquè la transmissió oral se va perdent i les noves generacions no tenen accés a materials ni a formació en l’idioma del mateix territori. Segurament el sard i el català tengueran una vida millor gràcies a la nova llei, que ha estat possible per l’afany de l’equip tècnic de la Plataforma per la Llengua.
—Què passarà d’aquí a vint anys, doncs, amb el català?
—Si tot allò que havem vist amb la nova llei s’aplica, la gent s’hi aniguerà acostumant. Fent un bon treball de difusió i de publicitat de les possibilitats d’aplicar-la, jo tenc una visió positiva.
—Quin reconeixement fa l’estat italià de les llengües que es parlen a Sardenya?
—L’única llengua oficial, malauradament, és l’italià, però les lleis de protecció de les minories lingüístiques, com l’estatal i la darrera regional, són passos envant per a la normalització.
—Sou presidenta de la Comissió Lingüística, quin n’és el rol a l’Alguer?
—És un òrgan de consulta d’un mes de vida per a l’administració municipal relativa a les polítiques lingüístiques del català de l’Alguer. En aqueix moment sem onze associacions. Nosaltres comencem a treballar per arribar a una vera normalització, a dins de l’administració pública, a l’escola, en tota la societat i en ciutat. També a qui arriba de fora, té d’ésser clar que és arribat a una ciutat catalanoparlant, on la llengua té d’ésser parlada i ben visible.
